La pàtria són els amics i els records, per això gosaria a dir que la meva pàtria és Carles Amill i també els carrers de Reus. Recordar és sempre bellugar-se al tall d'un ganivet esmolat, sabent que a banda i banda sempre hi ha sensacions contradictòries. D'una banda em fa feliç pensar que el seu record segueix viu i que les seves obres es poden exposar 20 anys després de la seva mort i tenir la mateixa força i la mateixa capacitat de fascinació que aleshores, prova irrefutable de la seva genialitat artística; de l'altra, m'entristeix pensar amb tot el que hauria pogut fer de seguir entre nosaltres. Qui sap, potser aquell tiquet de 2,50 dòlars de l'avinguda de Broadway envoltat de vermell del nostre "Pintallavis", ara podria ser un tiquet de la Confiteria Padreny que reflectís la compra d'un bon plat de menjablanc i que després podríem marxar carrer de l'Hospital avall comentant quatre coses, maquinant mil plans i rient de cent rucades improvisades. Dulcia són quadres petits, delicades presències quasi monocolors que respiren brillantor i potència, que són retalls de geni i expressions genuïnes i pures d'aquella sinuosa creativitat que ens va captivar per sempre. El temps ho pinta tot amb una nostàlgia complicada d'assimilar i dura de pair però, malgrat tot, no hi ha res comparable a unificar sota un mateix sostre dues realitats sòlides i incontestables, la pintura viva de Carles Amill i la contundència d'aquella dolçor enyorada, dels tortells de diumenge o dels xuixos (xuts) de l'hora de berenar. Tot sensacions que fan viure, petites meravelles que alimenten el cos i l'esperit, que permeten que el cor continuï bategant,
que construeixen les fronteres precises i sempre delicades d'aquesta pàtria particular que és la meva i, qui sap, potser també la vostra.
Jordi Cervera i Nogués
Gener 2024
"L'art és com l'enamorament"".