L’era i no l’era, jo, aquella nena aquella noia aquella dona aquella senyora. L’era i no l’era, vestida de fil i seda, vestida de llana i cotó, tafetà i sarja i ras, endiumenjada quan tocava i com tocava i aleshores a punt pels dies que es desvestien l’un rere l’altre a la plaça d’un poble que encara hi és, que ha après a ser-hi sense que hi sigui jo, que vaig fugir fa tant, fugir tampoc, un trànsit només, un viatge incert. L’era i no l’era, aquella nena, la soc encara quan trobo l’olor amagada a la puntada que va quedar per embastar aleshores i s’ha quedat domàs, llençol, bandera d’una identitat per escriure, per reescriure, prescrita i prou. Potser la recordo o potser la invento o potser em ve a buscar si l’armari m’obre la porta, una bafarada obligada, l’oblit d’una brusa que va ser festa, un mitjó que va aturar un calfred compartit, un vestit de penediment que ja no m’entraria, tot al contrari, que em seria balder a cada revolt d’una carn que ja no admetria retret, aventura, consol, sinó recer meu i de ningú altre que no em sabés veure única per domèstica i salvatge. La soc i no la soc gens, com soc les altres, totes les altres, totes i cada una. Filles, cosines, mares, les àvies de les cunyades, les veïnes de les veïnes, companyes d’un traç semblant o fosquíssimament llunyanes perquè no trobaria un sol plec que coincidís més enllà del plec mateix, del fet de plegar-se aplegades a la vora d’un foc encès. Llum i escalfor, però foc al capdavall que tot ho crema i fa de les cendres matèria confosa, bruta la faldilla el mocador de coll la cinta pel cabell feta de sutge ara que la nit s’acaba i queda a la vista l’invisible, la intempèrie compartida de no saber si l’era o no l’era, si encara la soc, si la tornaré a ser o si la seré mai aquella que no sé si vaig ser. Si la seràs tu, si l’ets tu o no l’ets gens. Tornem al ball, fem que s’ensorri la plaça, que ens miri tothom, que sàpiguen que cantarem sempre que ens plagui i que beure si tenim set. Anem a ballar. Que allò que no sabem ja no valdrà la pena d’aprendre. Que allò que hem après ja no serà menester de saber-ho. Sento la música, la cançó més bonica del món ens espera.
Daniel Recasens Salvador
Todas Manchegas.